Separació

La història d’una mare

 La mare és jove. Està estudiant a Islàndia, però està molt lluny de casa. Casa seva és a Gaza. El seu marit i els dos fills encara són allà.

Mare: Us podeu imaginar sentir el soroll de míssils i bombes cada nit? Us podeu imaginar l’aigua de les clavegueres sortint per carrers plens de gent desesperada? Us podeu imaginar ser presoners a la vostra mateixa ciutat, bloquejats per soldats a totes les sortides? Us podeu imaginar canalla creixent en aquest ambient?

Jo no m’ho he d’imaginar, ni els meus veïns, ni els meus amics, ni la meva família. Aquesta és la realitat a Gaza al 201, una realitat de la que he fugit durant un temps, però on hi he deixat el cor.

Polític israelià: Els Palestins odien Israel. Volen destruir-nos completament. Ens hem de protegir, i també els nostres fills. Aquesta és la nostra terra i tenim dret a viure-hi. 

Polític palestí: Els Israelians odien Palestina. Volen destruir-nos completament. Ens hem de protegir, i també els nostres fills. Aquesta és la nostra terra i tenim dret a viure-hi.

Polític israelià: Els habitants de Gaza són terroristes

Polític palestí: Els habitants d’Israel són dèspotes

Mare: Veieu el problema? A Gaza estem morts de por. Sovint només tenim llum fins a un màxim de sis hores cada dia. No hi ha prou aigua corrent i el 70% dels treballadors no té feina. El vuitanta per cent de la població viu a la pobresa. Els nens moren de malalties evitables i malnutrició, o com a víctimes innocents del violent conflicte que no s’atura.

A Gaza tenim un enorme globus blanc de reconeixement a sobre nostre. Estem sempre vigilats. El vostre cel té ulls?

És molt difícil sortir-ne. Jo sóc una afortunada (para i acota el cap), però de vegades no me’n sento.

Les fronteres de la franja de Gaza amb Israel i Egipte estan tancades. Soldats armats vetllen per la nostra seguretat. El pas d’Erez és l’entrada a Israel.

Soldat fronterer israelià: no podeu sortir de Gaza si no teniu un permís. Tu no el tens. Gira cua o et disparo.

Mare: Aquest camí està tancat. L’altra opció és Egipte, el pas de Rafah. 

Soldat fronterer egipci: Sí, podeu passar. Però tardarem sis setmanes a arreglar-vos el permís (es rasca el nas i somriu). I hem de pactar una taxa de coordinació. Tres mil dòlars. Per persona (riu).

Mare: El sou  mitjà a la Franja de Gaza per als pocs afortunats que tenen feina és de quatre-cents dòlars al mes. Els fem servir per a que les nostres famílies no passin gana ni fred.. 

(La mare  llegeix i pren notes)

Mare: El meu marit i jo hem de treballar per millorar les nostres vides. No ens podem refiar de ningú altre. 

 (Se  li acosta un professor universitari que té una proposta per a ella)

Professor: Aquest és un projecte que et pot anar bé. La candidata escollida viurà i estudiarà uns mesos a Islàndia. Aprendràs molt i penso que també tindràs més oportunitats en el futur (Para) 

Però, em sap greu, aquesta possibilitat és per una sola persona. Hauràs de deixar la família aquí.

(La mare agafa el seu marit de la mà)

Mare: He d’aprofitar l’opció, perquè potser no n’hi haurà cap altra. Així podrem fer contactes i guanyar experiència fora de Gaza. No seré jo del tot sense vosaltres, però et prometo que tornaré tan aviat com pugui. Espero que al nostre futur hi hagi més portes obertes i camps verds que controls armats i explosions de bombes. T’estimo.

Husband: Me’n faig càrrec, perquè sé que no ens deixaràs i que aviat tornarem a estar junts. Aquesta  podria ser una ocasió per canviar el nostre futur, i potser sortir de la presó en què vivim. No m’atreveixo a somiar en una vida per als nostres fills sense filferros, bombes, tiradors o atemptats, però potser sí. 

Nen: Mama. On vas? No vull que marxis.

Mare: La mama se n’ha d’anar uns dies, però us telefonaré i parlarem per internet tan sovint com pugui. Pensaré en vosaltres cada dia i us prometo que cantarem i jugarem junts ben aviat.

Nen: Per què no podem venir amb tu?

(La mare s’agafa el cap amb les mans i es fa el silenci. El marit i els nens s’aparten i surten de l’escenari. Ella aixeca el cap.)

Mare: Sóc aquí però no sóc aquí El meu cos és a Reykjavik però la meva ànima es va quedar a Gaza amb el meu marit i els nens . Només la setmana passada, bombes i bales llançades des d’avions i vaixells van matar vint-i-quatre veïns meus. Sé que si ens quedem a Gaza les nostres vides sembla estaran marcades per la tragèdia, el dolor, la desesperació…

Sé que, al capdavall, pot ser que no decidim nosaltres, però almenys estic  intentant canviar alguna cosa. Segur que vosaltres faríeu el mateix

No?

Categories: Catalan

%d bloggers like this: