Obligat a fugir
La història d’Awad Muhammed
L’Awad és de Kenya. Té vint anys. Les relacions homosexuals no són acceptades a Kenya, i no hi ha cap protecció contra la discriminació i el prejudici.
Awad (al públic): Tinc por. Tinc por perquè no puc dir la veritat. He llegit diaris. He vist pel·lícules i programes de televisió, i he consultat internet. Sé que en altres països, en altres parts del món, la gent com jo poden viure tranquils i sense por que els ataquin, insultin o rebutgin. El meu delicte a Kenya, el meu país, és ser homosexual.
Si em quedo aquí, em costarà la vida.
L’Awad camina enrere. La seva família entra.
El pare (cridant): No és fill meu. És un pecat abominable. No és fill meu.
El germà (violentament) No és germà meu. Si torna a aquesta casa, el mato!
La mare (plorant): Està malalt i ningú el pot ajudar.
They step back. Awad steps forward.
Caminen enrere. L’Awad entra
Awad: Treballo amb cotxes. He estalviat diners i tinc el meu lloc per viure. Sóc discret i no molesto. La família vol que em casi i tingui fills. Jo sé que mai em podré casar amb una dona
L’Awad camina enrere. La seva família entra.
El germà (enfadat): Estava amb un altre home! Ho vaig veure i t’ho vaig dir, pare.
El pare (amb el puny tancat): Això és una vergonya per la família. Això no es permet a casa nostra.
La mare (agafant-se el cap amb les mans) No hi ha cap solució? No hi ha manera de que canvIi?
Caminen enrere. L’Awad entra
Awad (mira fixament els tres membres de la seva família): Pare, mare, germà meu: sempre us estimaré, però no puc viure amb vosaltres. Si no marxo de Kenya, sé que em mataran. Sé que no em protegireu.
Vull que sapigueu que no em sap greu ser com sóc. Em sap greu com és Kenya i el que ha fet de vosaltres.
Awad surt de l’escenari, parant-se abans a mirar enrere. Mou el cap i se’n va.
Awad: Vaig poder viatjar a Amsterdam. Vaig dir que hi anava de vacances. Em vaig escapar de Kenya, però la vida seguia sent difícil.
Policia duaner: Per què ha vingut a Holanda?
Awad: Voldria demanar asil. Si us plau, no puc tornar a Kenya. Sóc homosexual i si torno m’atacaran i em mataran
Policia duaner (fredament): El retindrem amb altres de la seva condició. El jutge decidirà si pot quedar-se o ha de tornar.
Awad (girant-se): Vaig estar tres mesos a la presó amb altres sol·licitants d’asil. Alguns eren mala gent. M’odiaven (ensenya el braç) Aquests blaus marxaran però els meus records no.
Jutge: Si el sol·licitant torna a Kenya, entenem que posarà la seva vida en risc. Per tant, decidim atorgar-li asil.
L’Awad somriu i cau de genolls. Ajunta les mans i alça la mirada al cel.
Awad: Em van deixar anar i vaig poder viatjar a Barcelona. Aquí vaig contactar amb una organització que es diu ACATHI. Ells em van escoltar i em van ajudar a trobar aixopluc.
Representant d’ACATHI: Volem ajudar els col·lectius vulnerables i entenem les dificultats que les persones LGBTI tenen als seus països d’origen. Et podem ajudar.
Awad: A ACATHI em van ajudar a trobar feina i un lloc per viure. Em van tractar com a un ésser humà, sense discriminació ni prejudicis per la meva sexualitat. A Barcelona puc viure lliure i orgullós de ser homosexual. Aquí no tinc por.
Representant d’ACATHI: El Casal de Barri Pou de la Figuera és un espai públic administrat per la Federació de Gestió Comunitària del Casc Antic. És un centre d’entitats.
Awad: Sento com si això fos casa meva. Estic trist perquè la família m’ha rebutjat. Espero poder-me tornar a reunir amb ells algun dia, però potser no serà possible
El germà de l’Awad mou el cap enfadat darrere seu. El pare està impassible. La mare allarga els braços cap a ell, però el pare li agafa les mans i les hi abaixa.
Awad: La meva família m’ha rebutjat, però Barcelona m’ha acollit. Aquí al Casal puc participar en actes, estudiar i recolzar noves iniciatives i projectes per la comunitat LGTBI i altres grups desfavorits de la societat. Em sento acceptat.
Diria que per primera vegada a la vida em sento acceptat.
La parella de l’Awad surt a l’escenari. S’agafen de les mans. Des d’un costat i l’altre de l’escenari, la representat d’ACATHI i el jutge se’ls hi acosten. La seva família surt de l’escenari, mentre la mare segueix plorant.
